Mòbils a l’aula


Interessant reflexió d’aquest professor sobre la introducció dels mòbils a les aules, i molt interessant el comentari d’un lector!

ROC CASAGRAN 9/03/2015

De cara al proper curs escolar, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Dalt aconsella als instituts d’aprofitar els telèfons mòbils com a eina educativa. Treure profit de les noves tecnologies, sempre. Adaptar-se al nou món, i tant que sí. Que a certs indrets ja s’estan explotant ordinador i tauletes digitals, també. Ara bé, parlar per parlar, dir allò que queda bé de dir, afirmar bajanades com ara «si el mòbil és present a les nostres vides, per què no fer-lo entrar a l’aula?» és d’un menjaflorisme que no té nom.

Obviaré el primer argument per mostrar-s’hi radicalment en contra: no totes les famílies podran dotar els fills amb un mateix model de mòbil, i algunes no podran ni aconseguir-ne un, i ho atacaré per una altra banda, amb el vostre permís.

Algú que hagi estat mai en una aula amb 30 o 35 alumnes adolescents creu que es limitaran a utilitzar les aplicacions que se’ls indiquin? Algun professor pot ser capaç de controlar-los a tots alhora? I si ho fa, llavors podrà impartir la docència (que és la seva feina, al capdavall) amb la mateixa qualitat? No es posarà nerviós de saber que un és a Can Fèisbuc, l’altre, a Can Túiter, el següent jugant al Candicraix, el de més enllà mirant fotos (de tot tipus), i el de l’última fila discutint via uatsap amb el de la primera? I si, a sobre, n’hi ha algun de més trapellota que decideix gravar-lo o fotografiar-lo? Va, imaginem-nos que és un professor Superman i que no perd els nervis davant d’aquest panorama dantesc: hi haurà gaires alumnes que assoleixin els aprenentatges que consten al currículum?

Això no vol dir que les noves tecnologies quedin fora de l’educació, però. A casa poden buscar informació a la xarxa (i aprendre a triar el gra de la palla), utilitzar diccionaris en línia, preparar vídeos… i tot allò que a l’abnegat professor se li acudeixi. I encara diré més: a casa (i també a l’institut) poden treballar amb un processador de textos, que molts no saben triar l’interlineat d’un text, encara que això, els polítics i els tecnòcrates d’Ensenyament mai no ho diuen. El jovent en sap molt d’algunes coses, cert, però potser també cal que aprengui a escriure amb correcció un correu electrònic o a justificar una redacció. Activitats puntuals? És clar que sí. I ja se’n fan, però d’això a omplir-se la boca de «som moderns» hi ha un abisme. I més encara després del ridícul espantós d’aquella quimera d’un ordinador per alumne, que tan bé devia anar per certes empreses informàtiques i de la qual tan poc profit se’n va treure educativament parlant (llamp d’idea perpetrada pel Tripartit, i criticada i retirada per CiU… però es veu que hem sortit del foc per caure a les brases).

Quan alguns professors ens indignem davant d’aquesta falsa i grotesca modernitat, sempre hi ha qui surt i t’etziba que, aleshores, el que cal és educar els joves perquè siguin prou assenyats per utilitzar el mòbil a l’aula amb correcció. Sí, si a l’aula tinguéssim 5 alumnes, ho veuria factible. Però no, n’hi tenim uns quants més. I sí, els adolescents són rebels i curiosos i diversos per definició, i no, no els canviarem pas (per sort!). I sí, ens hem de posar reptes i educar (molt més enllà del currículum). Arribats a aquest punt, què us sembla si comencem per fer-los entendre que no cal que estiguin 24 hores al dia connectats? Què tal si els ajudem a poder-se concentrar en una sola tasca de tant en tant? Com ho veieu si els expliquem que cada cosa té el seu lloc i el seu ús? Perquè, ens agradi o no, un adolescent necessita pautes, per poc progressista que soni. I des dels centres educatius els les hauríem de donar. I des del Departament d’Ensenyament caldria que deixessin d’embolicar la troca i de pentinar el gat, perquè sí, de feina, en tenen.

COMENTARI – ziol

Tens raó, però m’has fet pensar.
❖ I quina és la causa que pensem que, probablement, la majoria dels alumnes estaria pendent del mòbil i no de la classe?
Diria que és que, de manera generalitzada, la classe no interessa a la majoria dels alumnes; dit d’una altra manera no els és interessant… o potser no és objectivament interessant.
I no pas, també de manera general, per culpa del mestre, sinó de l’estructura, el programa o diguem-ne com vulguem.
Jugar al Candy Crash interessa, i la literatura —i és la primera matèria que se m’ha acudit—, no.
No diré: fem-s’ho mirar, sinó: pensem perquè.
Val a dir, seguint amb l’exemple de la literatura que crec que és aplicable a gairebé tots els temes, que si fos per l’escola, segurament mai no llegiria cap llibre. Es pot dir que era l’escola franquista, però a la que van anar els meus fills tampoc no els van inculcar de cap manera l’interès per la literatura; el paradigma del que és ensenyar aquesta matèria, realment no ha canviat gaire. Es pot dir que ara ja no hi ha el caire ideològic del franquisme, cert, però per diversos motius continua passant una mica allò que pensàvem fa 40 anys: «si ho esmenten a l’escola, per algun motiu serà, probablement pels seus interessos, no pas pels meus».
❖ La segona cosa que he pensat, és que la situació no és gaire diferent en un aspecte a la que hi havia fa 25 anys quan pretenien ensenyar «informàtica» a les escoles amb el llenguatge «logo». Va resultar un fracàs absolut perquè la majoria de la gent que ho tenia que implementar, només havien fet un curset mecànic, però realment no sabien el que significa realment programar; i el que no es sap i es té assumit, difícilment es transmet.
Em temo que amb les tecnologies més actuals pot passar quelcom similar, per ensenyar-les caldria gent que d’una banda les dominés a un determinat nivell, i d’altra que en tingués una visió general, més enllà de la seva especialitat i, sobre tot, de les modes passatgeres.
Bé ho has dit, fer anar un processador de textos és conèixer un seguit de temes que van més enllà de les receptes d’un programa concret i que entren de ple en el tema de la redacció i la publicació. Sempre m’ha amoïnat que a l’escola és veu a tots els cursos sintaxi i ortografia, però de composició de textos o regles tipogràfiques, pràcticament gens.
❖ I respecte al de no estar vint-i-quatre hores connectat, hi veig, molt subjectivament, un problema. Sóc un etern estudiant, amb seixanta-dos anys, la major part del temps lliure que tinc, o estudio o escric. I cada vegada el percentatge d’estudi en llibres és més petit. Em passo moltes hores enganxat a la xarxa o a l’ordinador —a mòbil no, que només en tinc un per a emergències i ni faig mitja dotzena de trucades a l’any— i ho confesso, quan no estic inspirat, jugo. I m’ajuda molt. Val a dir que a jocs força diversos, en general antics —que cada vegada hi ha menys idees en aquest tema— i que m’ajuden molt a relaxar-me per poder tornar a emprendre la feina. Si jo estic connectat tan sovint, m’és difícil argumentar a un jove que no ho estigui gaire; en tot cas el que li diria és que cerqui a la xarxa interessos positius, no banalitats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *